Fa una setmana els presidents Artur Mas i Felipe González van ser entrevistats pel periodista de la Sexta Jordi Évole. La conversa es va centrar en el procés que està portant a terme Catalunya pel dret a decidir, procés que culminarà, si no ho impedeix Espanya (toquem ferro!), en les eleccions del 9 de novembre.
L’argument més sòlid i democràtic que feu servir Artur Mas fou, com no podia ser d’una altra manera, que el Parlament Català per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions aprovà la Declaració de Sobirania del poble català. I això, clar i català, vol dir que la majoria de catalans i catalanes, representats democràticament pels seues parlamentaris, han decidit tirar endavant un full de ruta que els ha de portar a decidir democràticament si volen tindre un estat propi, i a sobre si el volen independent. Artur Mas, a més a més, aprofità el moment per explicar quines han estat les espurnes que ha encès aquest procés irreversible: l’anticatalanisme fomentat al llarg dels darrers anys pels propis Governs d’Espanya, tant de dreta com d’esquerra, l’espoli fiscal sistemàtic i inassolible que practica Espanya a Catalunya, els entrebancs i constants atacs a la llengua catalana, la manca d’inversions de l’Estat en infraestructures bàsiques, la negativa a transferir competències que es consideren necessàries... i, a més a més, tot i haver estat aprovat en unes eleccions pel poble català, les retallades al nou Estatut pel Tribunal Constitucional. A tot aquest llistat de greuges, a sobre, cal afegir que el president Mariano Rajoy s’ha negat en banda a voler parlar amb el president Mas d’aquest assumpte.
Per altra banda, l’argument esgrimit i que insistí l’expresident “socialista” Felipe González consistí a dir que ell també tenia dret a decidir, i per tant invocà la sacrosanta Constitució de 1978, que segons el seu article primer diu que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. El “socialista”, i ho escric entre cometes perquè és increïble que un socialista de debò estiga en contra del dret a decidir, posà com a argument l’article de la constitució que barra el pas al dret a l’autodeterminació, un principi fonamental dels drets humans, dret reconegut en la Carta de les Nacions Unides. Dret que també reconeixia el PSOE en el seu XIII Congrés de Suresnes de l’any 1974, en el qual fou escollit el mateix Felipe González com a secretari general, donant el seu vist i plau a la següent resolució: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado espanyol”. El problema és que l’ideari socialista del senyor González, i el del PSOE, al llarg d’aquests quaranta anys ha anat erosionant-se de tal manera que és de tot menys socialista. El PSOE en la dècada dels 70 predicà el dret a l’autodeterminació i mostrà un tarannà esquerrós, tot amb l’objectiu de poder sumar militants i vots de l’esquerra nacionalista. Aprovada la Constitució de 1978 experimentà un canvi radical, adulterant, de mica en mica, l’ideari socialista, i donant l’esquena a milers de ciutadans que li donaren suport.
La Constitució de 1978 es redactà sota l’espasa de Dàmocles dels poders fàtics franquistes. S’ha dit que el dictador Franco ho deixà tot ben nugat, amb la connivència dels partits d’esquerra que s’espassaren carros i carretes. L’article primer d’aquesta Carta Magna és un exemple perfecte del que anomenem la llei de l’embut. Una manera de tancar per sempre més la possibilitat a que cap de les nacions que formen l’Estat espanyol puga aspirar a ser lliures. El líder socialista insistia en argumentar que han de votar tots els espanyols per acceptar o no que Catalunya s’independitze. És com aquell que vol separar-se de la seua muller però si no té el consentiment del marit no ho pot fer. Com va a votar Espanya que sí a la independència de Catalunya si aquesta, avui comunitat autònoma, és la principal mamella econòmica de l’estat? Aquest article primer, on especifica que la sobirania resideix en el poble espanyol, és un parany, una enganyifa, un autèntic embut, un article antidemocràtic que fa vergonya que tinga el suport dels socialistes. En un estat on hi ha diverses nacions (“nacionalitats” en diu l’esmentada Constitució) no hi pot haver un article com aquest que atempta contra el dret a decidir que tenen tots els pobles.
Amb el concert econòmic els savis de la Constitució pensaren que resoldrien les aspiracions independentistes dels bascos, així com les dels catalans amb allò de “especial respecte i protecció (...) a les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya”. Després de 40 anys la realitat ens ha demostrat que ni bascos ni catalans en tenen prou, doncs ni uns ni altres acaben de ser amos del seu futur. Totes dues nacions han intentat encabir les seues aspiracions a dintre de l’Estat espanyol (Pla Ibarretxe i nou Estatut de Catalunya) i cap de les dues se n’ha sortit. La contestació sempre ha estat que no caben per l’embut. Doncs bé, davant d’aquest atzucac, la majoria de bascos i catalans han decidit que ja en tenen prou, i que el seu futur no s’hi compra ni amb diners ni amb altres llepolies i que la llibertat és possible. Això sí, només és una qüestió, al meu parer, de fermesa, intel·ligència i temps.
Alcoi, 8 de febrer del 2014
Vicent Luna i Sirera
