divendres, 25 d’abril de 2014

Bona diada del 25 d'abril!

Bona diada reivindicativa tingueu! 307 anys de resistència i de voler ser el poble lliure i digne que ens mereixem els valencians.

Demà, com tots els anys, ens retrobarem als carrers de València en la manifestació nacional que ix a les 18:00 de la plaça de Sant Agustí. Salut i força!

Batalla d'Almansa (Gran Enciclopèdia Catalana)

Cartell de "Quan el mal ve d'Almansa" d'Al Tall, realitzat per Manuel Boix (1979)

dimarts, 22 d’abril de 2014

Bones festes!

Bones festes de Sant Jordi al poble de Banyeres de Mariola de part del Col·lectiu Serrella.

Cartell anunciador de les Festes de Moros i Cristians de 2014, realitzat per Juan Diego Ingelmo.

La sorpresa: Festival Diània

Durant aquests dies de vacances, hem pogut gaudir de la primera edició del Festival Diània, celebrat a Ontinyent els dies 17, 18 i 19 d'abril. Amb mil entrades anticipades venudes i més de tres mil assistents, ha sigut la sorpresa d'aquestes vacances de Pasqua. 

L'organització ha estat per part de l'Assemblea de Joves Meruts - Ca la Mera i l'Ajuntament d'Ontinyent. I, per què 'Diània'? Segons l'organització 'és un nom molt pensat; vol reivindicar la personalitat de les Comarques Centrals Valencianes'.

La zona d'acampada era un camp de colors, ple de gom a gom, des de dijous fins a diumenge. Ha estat un festival divers, on han englobat concerts (vint-i-dos grups convidats), concurs de paelles (més de sis-cents participants i al voltant de setanta paelles) i matinal de tallers (dènou entitats col·laborant).
Tot un èxit l'inici d'aquest Festival, que esperem que es consolide any rere any.


Matinal de tallers - Foto: Blanca T. i Alejandro S.
La Trocamba Matanusca al concurs de paelles - Foto: Festival Diània
Concert d'Auxili - Foto: Festival Diània 


Lorena Ferre

dimecres, 16 d’abril de 2014

El Col·lectiu Serrella participa al Matinal de Col·lectius i Tallers del Festival Diània

Hui divendres, 18 d'abril, ha tingut lloc a Ontinyent el Matinal de Col·lectius i Tallers en el marc del Festival Diània


El Col·lectiu Serrella ha participat juntament amb moltes altres entitats. 



El Festival Diània són tres dies de música i activitats culturals.


Enllaços amb la notícia: 
La mona d’enguany es menja al Festival Diània d’Ontinyent
Festival Diània, concerts per a un altra pasqua a la Vall Blanca


Nou VIDEOCLIP dels Inèrcia: Cop d'ull.

Ací teniu el flamant videoclip de la cançó Cop d'ull dels Inèrcia, grup format pels banyerencs Aitor Estan, Patri Montava, Saül Sempere i l'alfafarenc Pau Tudela. La cançó pertany al disc No és cap simulacre editat el 2012.


Inèrcia: Presentem nou videoclip!!







I ací podeu veure el seu anterior videoclip, el de la cançó El secret:

















Enviat per Pep Pont

dilluns, 14 d’abril de 2014

VÍDEO: Història estellesiana dels valencians.

Aquest audiovisual, realitzat per ALKA amb audio de CATO, forma part del projecte educatiu "Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble", realitzat pels mestres Susanna Francés i Tomàs i Vicent Luna i Sirera , amb il·lustracions i maquetació de Sílvia Faus Garcia, i que ha estat editat per la Universitat d'Alacant i l'Ajuntament d'Alcoi per participar en l'Any Estellés 2013. Amb la col·laboració d'Escola Valenciana.



Enviat per Vicent Luna

dimecres, 2 d’abril de 2014

Documental "El valencià a Alacant, una història amagada". Projecció a Banyeres de Mariola.

El Col·lectiu Serrella organitza la projecció del documental "El valencià a Alacant, una història amagada", produït pel SEPC i la UA.

Serà divendres 4 d'abril a les 20:00 a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola.


La situació de la nostra llengua a la ciutat d’Alacant és preocupant. Però no sempre ha estat així. Des de quan? Quines són les causes? Es pot canviar aquesta situació? Què es podria fer? Podem fer alguna cosa nosaltres? Moltes són les preguntes que ens vénen si pensem en el tema… A la Universitat d’Alacant també se les fan, i han elaborat un documental que tracta d’aclarir, en part, el problema: “El Valencià a Alacant: Una història amagada”


dimarts, 1 d’abril de 2014

Barret Films, una productora valenciana compromesa


Des del dia que vaig veure a TV3 l'emissió del documental Nosaltres els valencians seguisc els treballs de Barret Films. En acabar el reportatge vaig pensar: per fi algú fa una producció des de l'òptica valenciana que pot servir perquè molts catalans coneguen aspectes de la nostra realitat sense caure en els quatre tòpics de sempre. La cinta aporta una visió inèdita del País Valencià amb un relat que explica, a través de diverses entrevistes, com és possible viure i crear en valencià tenint tots els elements en contra: atacs polítics als qui tenen el coratge de promoure actes i estructures culturals, mancança de recursos econòmics de part de l'Administració per al funcionament de l'entramat civil i ninguneig dels governants a qualsevol iniciativa sorgida del teixit social valencià. Aquesta producció, dirigida per Andreu Signes, mostra que hi ha sectors valencians molt amples que no claudiquen davant tots aquests entrebancs i que cada dia fan un acte miraculós de pervivència cultural i social tenint tots els elements en contra.

Coincidint amb la festa de les Falles d'enguany, Barret Films va presentar un nou documental titolat Fills de puta. Aleshores vaig tindre la confirmació que el bon gust de boca que em va deixar Nosaltres els Valencians no havia estat un fet anecdòtic ni aïllat, sinó que Barret Films era un projecte original i de llarga durada. Sota l'aparença d'un documental històric seriós explicat per «experts», els guionistes de Fills de puta barregen ficció i realitat utilitzant amb finor imatges i conceptes tan explosius com Benimaclet, l'horta, Jaume II, els fills de puta, la primera cita documentada sobre la paella i altres mencions d'allò més surrealistes. Un curt ple de subtileses i de picades d'ullet a un espectador, sobretot, valencià. Però no tot és broma en aquest treball. La gràcia està en destriar les ficcions històriques de la base real, com per exemple quan l'«expert» fa referència al «professor» Rausell (autor del curt) o quan es citen noms inventats amb molt d'enginy com el de Batiste de Vera i Bussot (no Joan Baptista Basset) o quan s'inserten imatges d'Alfons XIII associades a una veu en off explicant què és un fill de puta.

Tal com va ocórrer amb l'emissió recent de Operación Palace sobre el 23F, de Jordi Évole, algunes persones –des de tot el ventall de l'espectre ideològic i polític– han mostrat públicament el seu disgust per la broma de Barret Films. A mi, en canvi, ambdós falsos documentals m'han semblat molt interessants i necessaris pel fet que ens han despertat de la letargia habitual en la qual ens trobem com espectadors. No estan fets per endossar-nos una falsedat de manera gratuïta, sinó per fer-nos reflexionar sobre els mecanismes comunicatius establerts pels quals donem credibilitat a unes coses i a unes altres no. Per a mi, Fills de puta demostra l'eficàcia d'un mecanisme fonamental perquè ens empassem un missatge: utilitzar un aspecte formal estàndard. És a dir, de vegades ens creiem segons quines coses només per l'embolcall exterior, com ara: que la persona que ens ho diu és coneguda o reputada, que l'escenari utilitzat té una aparença acadèmica o que el discurs és mínimament versemblant perquè allò més o menys «ens sona». Aquest treball és un exercici que no hauria de disgustar ningú. Més ens haurien d'escandalitzar les falsedats i la manipulació de moltes notícies emeses com a certes cada dia als telediaris que aquests experiments audiovisuals que només fan que constatar quant fàcil és propagar una mentida a les masses.

A partir de l'efecte sorpresa que em va produir veure aquests dos treballs vaig voler saber-ne més. Era evident que els autors d'aquests dos documentals no només eren valencians, sinó que, a més, estaven decidits a exercir com a tals. Barret Films ja havia produït altres treballs molt interessants abans. Zero Responsables és una serie web i documental de difusió mensual sobre les causes de l'accident de metro de València del 3 de juliol de 2006. La idea del documental interactiu va nàixer de la trobada entre la productora Barret Films i l'Associació de les Víctimes de l'Accident de Metro de València. Segons Àlex Badia, soci de Barret Films, entre els diversos assoliments del projecte figura que es tracta alhora d'un format audiovisual i interactiu, que té el mèrit d'haver reunit els testimonis i les proves en una sola plataforma. El material audiovisual també ha de servir per a produir un documental llarg per a la televisió, però Barret Films encara no ha trobat cap empresa interessada.

Aquest grup de professionals també va produir Las voces de la memoria, juntament amb l'Associació de Familiars d'Alzheimer de València, per a mostrar el treball de musicoterapia de l'associació. El documental mostra el dia a dia dels malalts i la convivència entre ells i la seua família. Aquest es va estrenar el 2 de setembre de 2011 al programa Documentos TV de la 2.

La productora té en marxa un canal de televisió online anomenat Zurdos TV, que actua com una escola de formació per a nous realitzadors. L'equip realitza dos programes que s'emeten al web i a algunes televisions locals. Per una part l'anomenat MagaCim que, amb la col·laboració del Centre Instructiu Musical de Benimaclet (CIM), és una proposta per a l'alfabetització audiovisual, creat per i per a xiquets d'entre sis i catorze anys, als quals se'ls ensenya a utilitzar de manera efectiva els mitjans de comunicació. D'altra banda, han creat una plataforma de periodisme ciutadà a través d'un canal de Youtube, anomenat Pedra, paper, tisora, en la qual els internautes poden penjar vídeos sobre la seua vida en la ciutat.

Dins d'aquest espai televisiu online trobem Un país de llibre, un projecte dedicat al foment de la lectura en valencià, i basat en una sèrie de capítols en el qual cada autor presenta el seu llibre a través d'una conversa amb el presentador Eugeni Alemany. En cadascun d'ells, a més de presentar la informació i curiositats de l'autor i el seu llibre, trobem informació relativa a llibreries valencianes i llibres recomanats per especialistes. En la producció intervenen, a més de Barret Films, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut de les Lletres Catalanes, i l'Associació d’Editors del País Valencià.

Ara treballen en una altra producció per capítols titulada Que tiemble el camino. Aquest web documental intenta visibilitzar les persones amb Parkinson mitjançant una campanya de sensibilització ciutadana on, a través del web, es puga seguir l'evolució i la història de cadascun dels participants.

Una vegada conegudes totes les obres més importants de Barret Films em faltava saber qui eren aquells valencians que havien decidit abordar aquestes qüestions compromeses en compte de dedicar-se només a produir altres vídeos més lucratius. L'estiu de 2008, Dani Fabra, Andreu Signes, Vicent Peris i Àlex Badia (un tècnic agrícola, un dissenyador gràfic, un periodista i un músic), van decidir crear la productora. Ara la plantilla està formada per divuit empleats i quatre estudiants sorgits de l'escola Zurdos TV. Van començar captant el dia a dia al barri de la Coma perquè volíen explicar moltes coses que en la ciutat de València ningú no explicava mai i, a poc a poc, s'han guanyat un espai de prestigi en el sector audiovisual.

El de Barret no és el típic model de productora. Els seus documentals s'allarguen dos o tres anys perquè els agrada que la gent que els protagonitza acabe per no notar que hi ha càmeres. Encara que la lògica econòmica diu que no pot començar-se cap projecte audiovisual sense tenir-lo abans finançat, els de Barret Films no han fet mai cas d'eixa premisa, conscients que, si no hagueren arriscat en moltes ocasions, la meitat dels projectes se'ls hagueren quedat al calaix. Encara són una societat limitada, però prompte convertiran la productora en una cooperativa. Les previsions inicials que tenien eren de fer un setanta per cent de produccions comercials per a clients i un trenta per cent de documentals seus. Això no s'ha acomplit, atés que cada vegada més s'inverteix l'ordre i guanya el nombre de productes de producció pròpia marca Barret Films.

RTVV hauria d'haver estat un motor del sector audiovisual valencià, però tothom sap com ha acabat la història. A la gravetat del saqueig de les arques públiques i dels escàndols de manipulació ocorreguts a Canal 9 s'afig una qüestió encara més greu a llarg termini: la miopia dels polítics del PSOE i del PP que van gestionar l'ens de manera partidària van provocar la desfeta d'un sector tan fonamental i estratègic per als valencians com l'audiovisual. La inexistència d'una corporació audiovisual pública, pel desistiment de les funcions que correspondrien al nostre Govern valencià, ha fet nàixer diverses iniciatives particulars i docents com Acicom (Associació Ciutadana i Comunicació), Infotelevisió, Compartir Dóna Gustet, Col·lectiu Melderomer (format per estudiants de Comunicació Audiovisual i Periodisme), BarretFilms o el Tallerd’Audiovisuals de la Universitat de València. Les Comarques Centrals han estat especialment prolífiques en la creació de productores alternatives, com Pot de Plom TV, Diània TV, Anmorsigol ProduccionsAudiovisuals o Pomelo Televisió.

El Consell no només no ha fet res pel sector audiovisual públic, sinó que ha consumat un tracte de favor polític a les televisions privades que li són afins. Els grups de comunicació Vocento i la Cope, a més del seu periodista estrella Federico Jiménez Losantos, Unedisa, editora de El Mundo, i Intereconomía van ser els grans beneficiaris en el repartiment dels més de quaranta canals de televisió digital adjudicats pel president Francisco Camps. Vuit anys després de la implantació de la TDT, la meitat de les concessions ja no emet o es dedica a la programació de teletenda o del tarot i RTVV ha deixat d'existir. Ara per ara, no hi ha ni un sol canal al País Valencià que emeta la programació en la nostra llengua. En resum: tenim una oferta de pèsima qualitat i només en castellà.

El PP va deixar fora de la TDT qualsevol candidat que fora ideològicament sospitós, com va ser el cas d'Info TV, per exemple, o de Tele Elx, una televisió que ja comptava amb una trajectòria de dues dècades d'emissions a Elx. Segons Dani Fabra, la vocació de Barret Films sempre havia estat que els continguts de la productora s'hagueren vist a Canal 9, que era el lloc natural on s'havien d'haver emés. Però això mai no va estar possible pel control polític implacable que va exercir el PP. Infotelevisió ja va recórrer uns anys abans el camí que acabaria fent Barret Films. InfoTV, la marca comercial d'Infovalència Televisió SA, creada el 2004, tenia com a objectiu principal posar en marxa un canal de televisió independent, professional, plural i en valencià, com alternativa a un mapa audiovisual que els promotors consideraven absolutament insuficient. Malauradament, la Generalitat no va concedir cap de las llicències de TDT sol·licitades i, després d'un litigi judicial perdut, InfoTV va cancel·lar les emissions el juliol del 2008. En eixe moment, el canal havia arribat als 70.000 espectadors diaris i als 300.000 mensuals. Aleshores l'empresa va decidir reconvertir-se en una productora audiovisual centrada en el gènere documental, que fins ara ha servit per a posar en circulació nou obres excel·lents: Algèria, el meu país; La Batalla del Varsòvia; Valenciansde Mallorca; Moriscos; 14d'octubre del 1957: el dia en què parlaren les pedres; Almansa 1707; El país dels cecs; La utopia desarmada i Estellés27 poemes. Barret Films va arribar a la mateixa conclusió. Descartada la possibilitat de distribució a Canal 9 per impossible, calien solucions noves i van decidir utilitzar altres camins alternatius per a distribuir els seus documentals.

Queda demostrat que, malgrat que el poder polític ha intentat fer emigrar fora d'ací els excel·lents professionals del sector audiovisual que tenim al País Valencià, la voluntat d'aquests autors de quedar-se per a contar el que passa al nostre país és més forta que les pressions que puguen exercir-se contra ells. Aquesta és la història d'uns valencians, entre tants, que no es resignen a viure enmig d'un erm cultural i han anat per feina. Són una prova constatada que, des del treball ben fet i compromés, pot fer-se el salt des de les coses locals a les qüestions globals. Aquesta primera etapa de Barret Films ha estat molt fructífera i esperançadora, però estic segur que encara els queden molts més documentals per inventar que ara no puc imaginar. Així que romandré espectant a la meua pantalla.

Josep Miquel Martínez

L'herència nazi al nostre horari


Si a les 2:00 de diumenge passat els rellotges no s'hagueren tocat a l'estat espanyol, hauríem tornat a recuperar el nostre horari natural i geogràfic més lògic: el meridià de Greenwich travessa el País Valencià.

Fins el 1942 pertanyíem al fus horari de Greenwich (zona 0 o zona GMT), el més aproximat a l'horari solar del nostre territori. Va ser quan Hitler va imposar a tots els territoris ocupats (França, Països Baixos, Polònia...) l'horari central europeu (GMT +1:00) que el règim de Franco va voler adaptar-se a l'horari de l'Europa nazi, deixant de banda els criteris científics per obeir criteris polítics. No deixa de ser ben curiós que ja fa 72 anys que la política espanyola estava influenciada per Alemanya.

Aquest és un dels motius pels quals a l'estat espanyol portem hàbits horaris desfasats i únics al món que repercuteixen negativament, per exemple, en termes alimentaris, d'oci o d'igualtat entre homes i dones.

No obstant, hi ha veus, com l'Asociación para la racionalización de los horarios, que demanen tornar al nostre fus horari natural per a millorar la conciliació de la feina i la vida familiar, la productivitat o, fins i tot, la nostra salut.

En general, aquest és un aspecte social poc conegut. És una d'aquelles qüestions controvertides que per alguns són així “de tota la vida” i que més val de no tocar. Personalment, no ho crec pas així, el debat està servit. Si voleu saber-ne més entreu als següents enllaços:


Franco desfasó el horario español para sintonizar con los nazis (Agència Sinc, Público): 

L'hora que ens furtà Franco (Enric Marco, Més Vilaweb): 

Pep Pont

La Constitució espanyola o la llei de l’embut

Fa una setmana els presidents Artur Mas i Felipe González van ser entrevistats pel periodista de la Sexta Jordi Évole. La conversa es va centrar en el procés que està portant a terme Catalunya pel dret a decidir, procés que culminarà, si no ho impedeix Espanya (toquem ferro!), en les eleccions del 9 de novembre.

L’argument més sòlid i democràtic que feu servir Artur Mas fou, com no podia ser d’una altra manera, que el Parlament Català per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions aprovà la Declaració de Sobirania del poble català. I això, clar i català, vol dir que la majoria de catalans i catalanes, representats democràticament pels seues parlamentaris, han decidit tirar endavant un full de ruta que els ha de portar a decidir democràticament si volen tindre un estat propi, i a sobre si el volen independent. Artur Mas, a més a més, aprofità el moment per explicar quines han estat les espurnes que ha encès aquest procés irreversible: l’anticatalanisme fomentat al llarg dels darrers anys pels propis Governs d’Espanya, tant de dreta com d’esquerra, l’espoli fiscal sistemàtic i inassolible que practica Espanya a Catalunya, els entrebancs i constants atacs a la llengua catalana, la manca d’inversions de l’Estat en infraestructures bàsiques, la negativa a transferir competències que es consideren necessàries... i, a més a més, tot i haver estat aprovat en unes eleccions pel poble català, les retallades al nou Estatut pel Tribunal Constitucional. A tot aquest llistat de greuges, a sobre, cal afegir que el president Mariano Rajoy s’ha negat en banda a voler parlar amb el president Mas d’aquest assumpte.

Per altra banda, l’argument esgrimit i que insistí l’expresident “socialista” Felipe González consistí a dir que ell també tenia dret a decidir, i per tant invocà la sacrosanta Constitució de 1978, que segons el seu article primer diu que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. El “socialista”, i ho escric entre cometes perquè és increïble que un socialista de debò estiga en contra del dret a decidir, posà com a argument l’article de la constitució que barra el pas al dret a l’autodeterminació, un principi fonamental dels drets humans, dret reconegut en la Carta de les Nacions Unides. Dret que també reconeixia el PSOE en el seu XIII Congrés de Suresnes de l’any 1974, en el qual fou escollit el mateix Felipe González com a secretari general, donant el seu vist i plau a la següent resolució: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado espanyol”. El problema és que l’ideari socialista del senyor González, i el del PSOE, al llarg d’aquests quaranta anys ha anat erosionant-se de tal manera que és de tot menys socialista. El PSOE en la dècada dels 70 predicà el dret a l’autodeterminació i mostrà un tarannà esquerrós, tot amb l’objectiu de poder sumar militants i vots de l’esquerra nacionalista. Aprovada la Constitució de 1978 experimentà un canvi radical, adulterant, de mica en mica, l’ideari socialista, i donant l’esquena a milers de ciutadans que li donaren suport.

La Constitució de 1978 es redactà sota l’espasa de Dàmocles dels poders fàtics franquistes. S’ha dit que el dictador Franco ho deixà tot ben nugat, amb la connivència dels partits d’esquerra que s’espassaren carros i carretes. L’article primer d’aquesta Carta Magna és un exemple perfecte del que anomenem la llei de l’embut. Una manera de tancar per sempre més la possibilitat a que cap de les nacions que formen l’Estat espanyol puga aspirar a ser lliures. El líder socialista insistia en argumentar que han de votar tots els espanyols per acceptar o no que Catalunya s’independitze. És com aquell que vol separar-se de la seua muller però si no té el consentiment del marit no ho pot fer. Com va a votar Espanya que sí a la independència de Catalunya si aquesta, avui comunitat autònoma, és la principal mamella econòmica de l’estat? Aquest article primer, on especifica que la sobirania resideix en el poble espanyol, és un parany, una enganyifa, un autèntic embut, un article antidemocràtic que fa vergonya que tinga el suport dels socialistes. En un estat on hi ha diverses nacions (“nacionalitats” en diu l’esmentada Constitució) no hi pot haver un article com aquest que atempta contra el dret a decidir que tenen tots els pobles.

Amb el concert econòmic els savis de la Constitució pensaren que resoldrien les aspiracions independentistes dels bascos, així com les dels catalans amb allò de “especial respecte i protecció (...) a les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya”. Després de 40 anys la realitat ens ha demostrat que ni bascos ni catalans en tenen prou, doncs ni uns ni altres acaben de ser amos del seu futur. Totes dues nacions han intentat encabir les seues aspiracions a dintre de l’Estat espanyol (Pla Ibarretxe i nou Estatut de Catalunya) i cap de les dues se n’ha sortit. La contestació sempre ha estat que no caben per l’embut. Doncs bé, davant d’aquest atzucac, la majoria de bascos i catalans han decidit que ja en tenen prou, i que el seu futur no s’hi compra ni amb diners ni amb altres llepolies i que la llibertat és possible. Això sí, només és una qüestió, al meu parer, de fermesa, intel·ligència i temps.

Alcoi, 8 de febrer del 2014
Vicent Luna i Sirera

Comencem!

Us presentem BlogBarcella.


En aquest nou espai a la xarxa podreu trobar informacions i reflexions dels col·laboradors habituals i puntuals de la revista Barcella.  



Una visió del món des de la Mariola. I una visió de la Mariola des del món. 



Benvinguts i benvingudes!