Barret Films, una productora valenciana compromesa

Des del dia que vaig veure a TV3 l'emissió del documental Nosaltres els valencians seguisc els treballs de Barret Films. En acabar el reportatge vaig pensar: per fi algú fa una producció des de l'òptica valenciana que pot servir perquè molts catalans coneguen aspectes de la nostra realitat sense caure en els quatre tòpics de sempre. La cinta aporta una visió inèdita del País Valencià amb un relat que explica, a través de diverses entrevistes, com és possible viure i crear en valencià tenint tots els elements en contra: atacs polítics als qui tenen el coratge de promoure actes i estructures culturals, mancança de recursos econòmics de part de l'Administració per al funcionament de l'entramat civil i ninguneig dels governants a qualsevol iniciativa sorgida del teixit social valencià. Aquesta producció, dirigida per Andreu Signes, mostra que hi ha sectors valencians molt amples que no claudiquen davant tots aquests entrebancs i que cada dia fan un acte miraculós de pervivència cultural i social tenint tots els elements en contra.

Coincidint amb la festa de les Falles d'enguany, Barret Films va presentar un nou documental titolat Fills de puta. Aleshores vaig tindre la confirmació que el bon gust de boca que em va deixar Nosaltres els Valencians no havia estat un fet anecdòtic ni aïllat, sinó que Barret Films era un projecte original i de llarga durada. Sota l'aparença d'un documental històric seriós explicat per «experts», els guionistes de Fills de puta barregen ficció i realitat utilitzant amb finor imatges i conceptes tan explosius com Benimaclet, l'horta, Jaume II, els fills de puta, la primera cita documentada sobre la paella i altres mencions d'allò més surrealistes. Un curt ple de subtileses i de picades d'ullet a un espectador, sobretot, valencià. Però no tot és broma en aquest treball. La gràcia està en destriar les ficcions històriques de la base real, com per exemple quan l'«expert» fa referència al «professor» Rausell (autor del curt) o quan es citen noms inventats amb molt d'enginy com el de Batiste de Vera i Bussot (no Joan Baptista Basset) o quan s'inserten imatges d'Alfons XIII associades a una veu en off explicant què és un fill de puta.

Tal com va ocórrer amb l'emissió recent de Operación Palace sobre el 23F, de Jordi Évole, algunes persones –des de tot el ventall de l'espectre ideològic i polític– han mostrat públicament el seu disgust per la broma de Barret Films. A mi, en canvi, ambdós falsos documentals m'han semblat molt interessants i necessaris pel fet que ens han despertat de la letargia habitual en la qual ens trobem com espectadors. No estan fets per endossar-nos una falsedat de manera gratuïta, sinó per fer-nos reflexionar sobre els mecanismes comunicatius establerts pels quals donem credibilitat a unes coses i a unes altres no. Per a mi, Fills de puta demostra l'eficàcia d'un mecanisme fonamental perquè ens empassem un missatge: utilitzar un aspecte formal estàndard. És a dir, de vegades ens creiem segons quines coses només per l'embolcall exterior, com ara: que la persona que ens ho diu és coneguda o reputada, que l'escenari utilitzat té una aparença acadèmica o que el discurs és mínimament versemblant perquè allò més o menys «ens sona». Aquest treball és un exercici que no hauria de disgustar ningú. Més ens haurien d'escandalitzar les falsedats i la manipulació de moltes notícies emeses com a certes cada dia als telediaris que aquests experiments audiovisuals que només fan que constatar quant fàcil és propagar una mentida a les masses.

A partir de l'efecte sorpresa que em va produir veure aquests dos treballs vaig voler saber-ne més. Era evident que els autors d'aquests dos documentals no només eren valencians, sinó que, a més, estaven decidits a exercir com a tals. Barret Films ja havia produït altres treballs molt interessants abans. Zero Responsables és una serie web i documental de difusió mensual sobre les causes de l'accident de metro de València del 3 de juliol de 2006. La idea del documental interactiu va nàixer de la trobada entre la productora Barret Films i l'Associació de les Víctimes de l'Accident de Metro de València. Segons Àlex Badia, soci de Barret Films, entre els diversos assoliments del projecte figura que es tracta alhora d'un format audiovisual i interactiu, que té el mèrit d'haver reunit els testimonis i les proves en una sola plataforma. El material audiovisual també ha de servir per a produir un documental llarg per a la televisió, però Barret Films encara no ha trobat cap empresa interessada.

Aquest grup de professionals també va produir Las voces de la memoria, juntament amb l'Associació de Familiars d'Alzheimer de València, per a mostrar el treball de musicoterapia de l'associació. El documental mostra el dia a dia dels malalts i la convivència entre ells i la seua família. Aquest es va estrenar el 2 de setembre de 2011 al programa Documentos TV de la 2.

La productora té en marxa un canal de televisió online anomenat Zurdos TV, que actua com una escola de formació per a nous realitzadors. L'equip realitza dos programes que s'emeten al web i a algunes televisions locals. Per una part l'anomenat MagaCim que, amb la col·laboració del Centre Instructiu Musical de Benimaclet (CIM), és una proposta per a l'alfabetització audiovisual, creat per i per a xiquets d'entre sis i catorze anys, als quals se'ls ensenya a utilitzar de manera efectiva els mitjans de comunicació. D'altra banda, han creat una plataforma de periodisme ciutadà a través d'un canal de Youtube, anomenat Pedra, paper, tisora, en la qual els internautes poden penjar vídeos sobre la seua vida en la ciutat.

Dins d'aquest espai televisiu online trobem Un país de llibre, un projecte dedicat al foment de la lectura en valencià, i basat en una sèrie de capítols en el qual cada autor presenta el seu llibre a través d'una conversa amb el presentador Eugeni Alemany. En cadascun d'ells, a més de presentar la informació i curiositats de l'autor i el seu llibre, trobem informació relativa a llibreries valencianes i llibres recomanats per especialistes. En la producció intervenen, a més de Barret Films, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut de les Lletres Catalanes, i l'Associació d’Editors del País Valencià.

Ara treballen en una altra producció per capítols titulada Que tiemble el camino. Aquest web documental intenta visibilitzar les persones amb Parkinson mitjançant una campanya de sensibilització ciutadana on, a través del web, es puga seguir l'evolució i la història de cadascun dels participants.

Una vegada conegudes totes les obres més importants de Barret Films em faltava saber qui eren aquells valencians que havien decidit abordar aquestes qüestions compromeses en compte de dedicar-se només a produir altres vídeos més lucratius. L'estiu de 2008, Dani Fabra, Andreu Signes, Vicent Peris i Àlex Badia (un tècnic agrícola, un dissenyador gràfic, un periodista i un músic), van decidir crear la productora. Ara la plantilla està formada per divuit empleats i quatre estudiants sorgits de l'escola Zurdos TV. Van començar captant el dia a dia al barri de la Coma perquè volíen explicar moltes coses que en la ciutat de València ningú no explicava mai i, a poc a poc, s'han guanyat un espai de prestigi en el sector audiovisual.

El de Barret no és el típic model de productora. Els seus documentals s'allarguen dos o tres anys perquè els agrada que la gent que els protagonitza acabe per no notar que hi ha càmeres. Encara que la lògica econòmica diu que no pot començar-se cap projecte audiovisual sense tenir-lo abans finançat, els de Barret Films no han fet mai cas d'eixa premisa, conscients que, si no hagueren arriscat en moltes ocasions, la meitat dels projectes se'ls hagueren quedat al calaix. Encara són una societat limitada, però prompte convertiran la productora en una cooperativa. Les previsions inicials que tenien eren de fer un setanta per cent de produccions comercials per a clients i un trenta per cent de documentals seus. Això no s'ha acomplit, atés que cada vegada més s'inverteix l'ordre i guanya el nombre de productes de producció pròpia marca Barret Films.

RTVV hauria d'haver estat un motor del sector audiovisual valencià, però tothom sap com ha acabat la història. A la gravetat del saqueig de les arques públiques i dels escàndols de manipulació ocorreguts a Canal 9 s'afig una qüestió encara més greu a llarg termini: la miopia dels polítics del PSOE i del PP que van gestionar l'ens de manera partidària van provocar la desfeta d'un sector tan fonamental i estratègic per als valencians com l'audiovisual. La inexistència d'una corporació audiovisual pública, pel desistiment de les funcions que correspondrien al nostre Govern valencià, ha fet nàixer diverses iniciatives particulars i docents com Acicom (Associació Ciutadana i Comunicació), Infotelevisió, Compartir Dóna Gustet, Col·lectiu Melderomer (format per estudiants de Comunicació Audiovisual i Periodisme), BarretFilms o el Tallerd’Audiovisuals de la Universitat de València. Les Comarques Centrals han estat especialment prolífiques en la creació de productores alternatives, com Pot de Plom TV, Diània TV, Anmorsigol ProduccionsAudiovisuals o Pomelo Televisió.

El Consell no només no ha fet res pel sector audiovisual públic, sinó que ha consumat un tracte de favor polític a les televisions privades que li són afins. Els grups de comunicació Vocento i la Cope, a més del seu periodista estrella Federico Jiménez Losantos, Unedisa, editora de El Mundo, i Intereconomía van ser els grans beneficiaris en el repartiment dels més de quaranta canals de televisió digital adjudicats pel president Francisco Camps. Vuit anys després de la implantació de la TDT, la meitat de les concessions ja no emet o es dedica a la programació de teletenda o del tarot i RTVV ha deixat d'existir. Ara per ara, no hi ha ni un sol canal al País Valencià que emeta la programació en la nostra llengua. En resum: tenim una oferta de pèsima qualitat i només en castellà.

El PP va deixar fora de la TDT qualsevol candidat que fora ideològicament sospitós, com va ser el cas d'Info TV, per exemple, o de Tele Elx, una televisió que ja comptava amb una trajectòria de dues dècades d'emissions a Elx. Segons Dani Fabra, la vocació de Barret Films sempre havia estat que els continguts de la productora s'hagueren vist a Canal 9, que era el lloc natural on s'havien d'haver emés. Però això mai no va estar possible pel control polític implacable que va exercir el PP. Infotelevisió ja va recórrer uns anys abans el camí que acabaria fent Barret Films. InfoTV, la marca comercial d'Infovalència Televisió SA, creada el 2004, tenia com a objectiu principal posar en marxa un canal de televisió independent, professional, plural i en valencià, com alternativa a un mapa audiovisual que els promotors consideraven absolutament insuficient. Malauradament, la Generalitat no va concedir cap de las llicències de TDT sol·licitades i, després d'un litigi judicial perdut, InfoTV va cancel·lar les emissions el juliol del 2008. En eixe moment, el canal havia arribat als 70.000 espectadors diaris i als 300.000 mensuals. Aleshores l'empresa va decidir reconvertir-se en una productora audiovisual centrada en el gènere documental, que fins ara ha servit per a posar en circulació nou obres excel·lents: Algèria, el meu país; La Batalla del Varsòvia; Valenciansde Mallorca; Moriscos; 14d'octubre del 1957: el dia en què parlaren les pedres; Almansa 1707; El país dels cecs; La utopia desarmada i Estellés27 poemes. Barret Films va arribar a la mateixa conclusió. Descartada la possibilitat de distribució a Canal 9 per impossible, calien solucions noves i van decidir utilitzar altres camins alternatius per a distribuir els seus documentals.

Queda demostrat que, malgrat que el poder polític ha intentat fer emigrar fora d'ací els excel·lents professionals del sector audiovisual que tenim al País Valencià, la voluntat d'aquests autors de quedar-se per a contar el que passa al nostre país és més forta que les pressions que puguen exercir-se contra ells. Aquesta és la història d'uns valencians, entre tants, que no es resignen a viure enmig d'un erm cultural i han anat per feina. Són una prova constatada que, des del treball ben fet i compromés, pot fer-se el salt des de les coses locals a les qüestions globals. Aquesta primera etapa de Barret Films ha estat molt fructífera i esperançadora, però estic segur que encara els queden molts més documentals per inventar que ara no puc imaginar. Així que romandré espectant a la meua pantalla.

Josep Miquel Martínez